Joana Cabanillas, guanyadora del Concurs Josep Pernau, sacseja consciències amb “Cremades internes”

Una veu adolescent que trenca el silenci del dolor emocional  

Amb només 13 anys, Joana Cabanillas Ripoll ha captivat el jurat del Concurs Periodístic Josep Pernau amb una carta colpidora titulada “Cremades internes”, una reflexió valenta sobre la pressió emocional que pateixen molts adolescents i que sovint queda amagada darrere un somriure fingit. Aquest certamen, organitzat per la Regidoria de Joventut, Educació i Ocupació de la Paeria de Lleida i la Demarcació de Lleida del Col·legi de Periodistes de Catalunya, té com a objectiu fomentar l'expressió periodística entre estudiants d’ESO, Batxillerat i Cicles Formatius. I amb aquesta obra, Joana no només ha complert aquest propòsit, sinó que ha anat molt més enllà: ha donat veu a una realitat massa sovint silenciada.  

Una carta que parla de patiment real  

En el seu escrit, Joana narra en forma de carta al director un relat punyent sobre una noia que comença a sentir inseguretats arran d’un comentari ofensiu. Aquest gest, aparentment insignificant, acaba desencadenant una espiral d’ansietat i patiment interior. Amb frases curtes, però carregades de força emocional, l’autora posa en paraules el que molts adolescents viuen en silenci: la necessitat de semblar bé per fora, mentre es desfan per dins.  

"Et desmaies, de no poder aguantar tant aquesta farsa d’estar bé sempre"

Joana Cabanillas

Guanyadora de la 1a categoria del Concurs Periodístic Pernau 2025

Cabanillas demana, amb una maduresa sorprenent, trencar els tabús sobre la salut mental i normalitzar el fet de sentir-se malament. Un crit clar i directe perquè “hem de poder parlar sense tabús d’aquests problemes”, diu en el text, fent referència a situacions com l’assetjament, el maltractament psicològic o l’exigència social d’estar sempre bé.  

“Molts adolescents no pensen el que diuen”  

En l’entrevista amb Ricard Alvarez a COPE Lleida, Joana explica que va escriure aquest text per conscienciar sobre les conseqüències que poden tenir les paraules, especialment en l’àmbit adolescent. “Dir qualsevol cosa té les seves conseqüències. No pots anar dient així perquè te ve de gust”, afirma.

Tot i reconèixer que no ha viscut una experiència tan extrema com la del seu text, sí que assegura que ha rebut comentaris que l’han afectat. “Faig bona cara, però… m’ha passat”, diu, posant veu a molts joves que prefereixen guardar-se el malestar per no preocupar els altres. Aquesta actitud, segons confessa, pot acabar generant una pressió insostenible.

Amb una lucidesa pròpia d’algú molt més gran, Joana fa autocrítica i parla en plural: “Som adolescents. Moltes vegades no pensem el que diem i això pot fer molt mal”. I aquesta és una de les claus del seu missatge: assumir responsabilitats i aportar consciència crítica des de dins del col·lectiu adolescent.

El valor de l’empatia i la necessitat de trencar estigmes  

A través de “Cremades internes”, Joana posa el focus en una realitat molt comuna però invisibilitzada: la lluita interna que viuen molts joves per encaixar en una societat plena de filtres, comparacions i exigències constants. Les xarxes socials, els comentaris a l’institut, les pressions familiars i la manca d’espais de diàleg sincer són factors que, segons l’autora, contribueixen a aquest malestar emocional.

Per això, la carta no és només un relat de denúncia, sinó també una crida a l’empatia i a la necessitat de crear espais segurs on expressar el que sentim. “No m’agrada que la gent se preocupi per mi, explica Joana, però hi ha persones que aguanten molt i no poden més”.

El seu missatge s’adreça tant a adolescents com a adults: cal escoltar, cal preguntar sense jutjar i cal saber detectar les cremades que no es veuen a simple vista.

Un premi que reconeix el periodisme amb ànima  

El jurat del Concurs Periodístic Josep Pernau ha valorat l’impacte, la claredat i l’honestedat del text guanyador. Joana ha aconseguit escriure un article que va molt més enllà d’un exercici escolar. Ha escrit des del cor, des de l’experiència i des del compromís amb els altres. Un text que ressona perquè és real, perquè plasma un dolor compartit i perquè sacseja sense necessitat d’efectismes.

Aquest premi, doncs, no només premia una carta, sinó el coratge de posar paraules a allò que costa tant dir. I la Joana, amb només 13 anys, ho ha fet amb una maduresa i una sensibilitat que ens interpel·la a tots.