Des dels mitjans oficials sempre es recomana precaució al volant, però com a conductors tenim la falsa creença que mai ens passarà. Una altra de les desgràcies que estem escoltant amb freqüència durant aquests dies són els atropellaments ferroviaris. Parlarem amb el maquinista jubilat, José Luís Bravo.

- Explica'ns la teva experiència.

Soc un dels privilegiats que ha patit menys accidents d'aquesta mena. La meva residència va ser a Lleida i allà tenia companys què havien tingut vuit o nou atropellaments.

- Aquest any la situació és preocupant, de 103 atropellaments que hi ha hagut a tot el país, el 50% han estat a Catalunya. El tren no té temps d'aturar-se abans?

No, un tren no és un cotxe. Pensa que el que menys pesa unes 150 tones i per aturar-ho necessites centenars de metres. En aquell moment tens una gran impotència perquè no saps el que fer, quasi tots els atropellaments són gent que vol deixar la vida. El soroll és molt diferent a quant agafes un cotxe, un gos o una pedra, el cop que li dones a una persona és molt diferent, se't fica al cap i durant un cert temps no te'l treus.

- Vas necessitar un psicòleg?

L'empresa t'ofereix anar, però les persones quan estem en una situació tan difícil com aquesta et falten les forces per anar.

* Fes click aquí per escoltar l'entrevista sencera