A ningú no li agrada veure patir un nen i encara menys als seus pares, per això, molts pares i mares eviten que els seus fills es frustrin avançant-se al seu possible equivocacions. Però les bones intencions dels pares poden estar abonant el camí per a aconseguir justament el contrari. Intentar tapar o negar emocions com ara la confusió, la tristesa o la ira no fa que aquestes desapareguin. De fet, compleixen la seva funció, ja que parlen del desig de l'infant. Quan els nens se senten respectats, escoltats i estimats (fins i tot enmig de la confusió, la tristesa i la ira), al final són capaços de saber com elaborar i integrar aspectes difícils o complexos de manera sana i significativa.

Un estudi va analitzar l'evolució de 422 nens i nenes en les interaccions amb els seus pares durant 8 anys, i una de les observacions dels investigadors, va ser que quan els pares sobreprotegien els nens sense donar-los l'opció que resolguessin les seves pròpies dificultats els fills tenien problemes per a gestionar les seves emocions, cosa que té conseqüències com ara la intolerància a la frustració, entre altres.

Cal deixar que els nens s'equivoquin i que visquin l'error com una cosa natural, aprenen a caminar caient una vegada i una altra, de manera que ens hauríem de preguntar per què ens entestem a eliminar l'error de les nostres vides. En fer-ho, enviem sense voler missatges com ara "tu no ets capaç de fer-ho", cosa que contribueix a una baixa autoestima i més dependència dels pares. Per contra, les equivocacions ens permeten aprendre i reconduir situacions. Si els pares no tornen a l'escola a buscar el quadern de deures que el nen s'ha oblidat a la classe, o deixen que acabi sense ajuda un collage imperfecte encara que el resultat s'allunyi del que s'ha plantejat, l'estan ajudant a créixer i desenvolupar-se.

Parlem amb Amalia Gordóvil, Professora col·laboradora de la UOC i psicòloga familiar al centre GRAT.