Avui en el programa parlarem de l'aventura de "Víctor Ros y los secretos de ultramar" que es situa durant l'època final del domini espanyol a Cuba. Parlarem amb el seu autor Gerónimo Tristante.

-En quina època es situa exactament?

És la Cuba dels anys anteriors a l'imminent desastre que va ser per aquella societat el fet de perdre la perla del Carib.

-És una novel·la d'espies?

Sí, és una novel·la de Víctor Ros, un detectiu del segle 19 que viatja de Cuba per buscar al seu amic Martín Robert que ja el va acompanyar en una novel·la anterior. Víctor encara no sap si el seu amic ha marxat amb una cupletista, si s'ha passat al bàndol de l'enemic o si és un agent doble. Arriba a Cuba per seguir la pista del seu amic i comença una investigació, que com bé passa a la majoria de novel·les policials, sempre s'intenta esbrinar la veritat sobre un assassinat, una desaparició o una estafa i en aquest cas és una desaparició.

-Víctor es trobarà en diferents situacions on s'ho passarà molt bé.

Sí, és un escenari perfecte per una novel·la d'aquestes característiques. El gènere policíac es parteix des d'una investigació i també és l'excusa perfecta per mostrar com era la societat. Aquest fet provoca que el lector tingui més ganes de saber i que segueixi llegint per saber que ha passat. L'Havana d'aquell moment crida molt l'atenció dels europeus perquè resulta especialment exòtica, sigui per la barreja de races o perquè era un ambient més obert.

-Creus que els espanyols coneixem bé la nostra història?

Depèn una mica de quin episodi sigui per exemple la guerra civil és un tema molt interessant, però aquí entra el criteri de tipus ideològic. Els historiadors haurien de deixar els seus sentiments a un costat i explicar-nos els fets i després que la gent tregui conclusions, però per desgràcia no es sol fer així, per exemple amb la guerra civil si vols saber el que va passar has d'anar a la història anglosaxona i això ha passat en altres moments de la nostra història com per exemple en el cas de l'illa perduda de Cuba, va ser viscut com un trauma per la societat i després de quaranta anys, ens assabentem que no coincideix amb la realitat.